F#m D E
Li juro pel que més estimo
F#m D E
que el d’avui ha estat un fet aïllat,
F#m D A E
que puc fer aquesta feina. Els dies que vénen
A D E
vostè no s’ha de preocupar.
Que ho llegeixo ara a casa amb més calma.
Ho faré cent vegades si cal.
Que tindré molta cura, la pell ben gruixuda
i demà no cauré en el parany.
D E
Només deixi’m un minut,
F#m E Bm E D
i entendrà perfectament el que he viscut.
F#m D E
El forat del teló em permetia
F#m D E
espiar com entrava la gent.
F#m D A E
Els actors escalfaven, els tècnics fumaven.
A D E
Me n’he anat al meu lloc impacient.
I Déu meu! Vostè ha vist l’arrencada?
La platea arrapada al seient!
Ai, quan jo ja augurava una nit excel·lent,
un actor s’ha encallat a mig fer.
D E
Un silenci massa llarg.
F#m E Bm E D
He mirat el text intentant-lo ajudar.
D E
Amb un vers he ensopegat
F#m E Bm E D G
i a dins meu alguna cosa s’ha trencat.
A D
Com pot ser? Com ho fa?
F#m D A
Com un vers que porta escrit 400 anys
D F#m C#
pot estar parlant clarament de mi?
A D
Qui ho sap fer? És humà?
F#m D A
Qui té el do? Qui és que no sent però pot descriure
D F#m C#
el que l’altra gent porta tan a dins?
F#m D E
I llavors el següent que recordo
F#m D E
són xiulets de la gent, la remor,
F#m D A E
un que al fons s’aixecava, de cop llums de sala,
A D E
el prosceni escopint el teló.
Un actor de mirada ferotge
cap a mi dient-me el nom del porc.
Amb el dit m’apuntava. Senyor, com cridava!
El de so l’aguantava, per sort.
D E
Si es pogués posar al meu lloc
F#m E Bm E D
entendria com se n’ha de ser de fort
D E
quan hi ha un vers que diu així,
F#m E Bm E D G
i disculpi’m si no sóc massa precís:
A D
Els valents, els valents
F#m D A
sucumbeixen a la mort un cop només
D F#m C#
i els covards senyor, moren constantment.
x2
A D F#m -> E D
A D F#m -> E C#
x2
F#m